desdemoltlluny

qui sóc jo per jutjar?

Retorn a la normalitat, si es que la normalitat exisiteix. Què és normal? Veure cada dia com la maldat es presenta davant meu? Haver de decidir què és bo o dolent? Fer justicia quan les lleis no ho són. Jugar a les argucies per poder donar la raó a qui la te, i no pas a qui diu la llei? Jo sóc la llei? Qui sóc jo?

Jo sóc la primera que hauria de ser jutjada, qui hauria de mostrar davant de món que sota la meva toga hi ha una dona que desitja el fruit prohibit, que calla els sentiments, que enganya a tothom sota el poder que m’ha donat l’ofici.

Qui sóc jo per castigar un marit enamorat de la seva amant? Quina mena de pensament em fa sentir gelos per la passió dels enamorats? Quina és aquesta bojeria que fa oblidar-te del món per entregar la vida a l’amor i al plaer? Ai! que la dona enganyada em demana clemencia. Ai! Que em demana justicia. La dona enganyada que pesa el doble del que li tocaria, que porta els cabells mal tenyits, que porta una roba massa vella i passada de moda. La dona enutjada perque el seu home ho ha deixat tot per acaronar uns cabells joves, un cos bonic i un somriure timit. La dona enutjada i ulls tristos em demana justicia. I jo voldria ser el cos bonic, els cabells rossos i la pell suau que acaronessis. Jo voldria ser la que reb els teus missatges furtius, a totes hores, dient que m’enyores, i que esperes amb delit les nostres trobades al pis que m’has llogat.

Però jo també  podria ser la dona vella i massa grossa, amb arrugues als ulls de tant plorar les hores que t’esperava, sense tenir-nos res a dir, que ni et fa un petó quan arribes a casa, sense ganes de fer l’amor per estar massa cansada.

Qui sóc jo per jutjar a ningú. I aquesta és la normalitat?. Tancada en una habitació a les fosques sense encendre la llum per no saber a qui veuré davant del mirall.

I malgrat tot t’enyoro amb bojeria.


Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: